El Conte de les primeres castanyeres

Posted · Add Comment
La Castanyera a la Casa de colònies Can Rigol

Fa ja molt temps d’això, quan els homes caçaven i les dones buscaven fruits per alimentar-se (ja que no hi havia supermercats)…

Hi havia un poblat que com tots els poblats de les rodalies tenia un rei i una reina. Aquests reis tenien tres filles molt bones noies les tres. La gran era grassoneta i molt bonica de cara, la mitjana era prima, molt alta i amb els ulls blaus i la petita era molt petita, eixerida i el seu pare sempre li deia que amb un somriure preciós, tant que quan somreia sortia el sol.

Però vet aquí, que la reina un dia va menjar un fruit que sense saber ningú perquè poc a poc li va anar treien la força, primer no reia, va deixar de cantar, desprès va deixar de caminar, fins que al final la reina va quedar adormida.

Tothom al poblat estava molt preocupat i no sabien com resoldre un problema tant greu com aquell. Fins que va sortir d’entre tots els habitants el mag del poblat, que era el més vell i el que més sabia de plantes. El bruixot en reuní a tots el veïns els va dir:

– Desprès de provar tots els meus remeis amb la reina heu vist que no he estat capaç de treure-la del somni profund en el que es troba. Però desprès de molt rumiar crec que tinc la solució. Fa uns anys vaig sentir que hi havia un castanyer daurat que feia unes castanyes que donaven una força increïble. Però per arribar al castanyer daurat el camí és llarg i molt perillós.

El rei es va lamentar:

– Jo no puc marxar i deixar abandonat tot el poblat i els caçadors no poden anar a cercar aquest castanyer miraculós ja que són necessaris per la subsistència de la tribu!

A tot el poblat es va fer un terrible silenci, fins que la princesa més gran va dir:

– No pateixis pare. Les meves germanes i jo mateixa anirem a buscar aquestes castanyes especials, perquè la nostra mare pugui recuperar la salut.

Les noies es van adreçar al mag per preguntar-li quin seria el camí que havien de seguir, a la qual cosa el mag va contestar:

– Princeses primer haureu de passar les tres muntanyes dels ogres, després haureu de creuar els tres rius aturats i blancs i per últim tindreu que travessar els tres boscos de la foscor a l’últim bosc es troba el castanyer daurat. Desitjo que tingueu molta sort.

Les princeses van emprendre el seu viatge.
Anaven molt contentes pensant que gairebé ja havien passat les tres muntanyes sense haver-se trobat a cap dels indesitjables gegants, quan de sobte horror… Es van trobar un d’aquells ogres estirat al mig del camí fent la becaina, o sigui roncant tranquil•lament. Les princeses inicialment es van esverar força, però la princesa gran va calmar els ànims de les seves germanes i els va suggerir:

– Mireu, sabeu que farem? Doncs tu que ets la més petita pujaràs poc a poc pel cinturó de l’ogre, desprès t’enfilaràs tu que ets la mitjana i per últim pujaré jo que sóc més gran i si es desperta com a mínim vosaltres dues haureu aconseguit passar.

Les dos germanes van veure molt encertada aquesta proposta i així ho van fer. Van passar la germana petita i la mitjana sense cap problema ja que eren molt primes. Però quan va pujar la gran, que era més grassoneta, sense voler va fer pessigolles al gegant i el va despertar.
El gegant mig rient i molt emprenyat per que l’havien despertat de tan deliciosa becaina va buscar al terra qui l’havia despertat:

– Qui ha estat tant agosarat de despertar-me del meu dolç somni?

La princesa gran va dir:

– He estat jo, però pot tenir segur que no era aquesta la meva intenció.

El gegant que continuava molt enfadat, va contestar:

– Doncs saps que faré amb tú? Et menjaré.

La germana petita va dir immediatament:

– Escolta’m ogre, si no et menges a la meva germana et portaré unes castanyes especials que et faran ser més fort del que has estat mai.

L’ogre es va gratar el cap pensatiu, tot i que no estava acostumat a pensar gaire, i va accedir:

– Molt bé no em menjaré a la vostra germana si porteu aquestes castanyes especials, però no trigueu massa ja que la meva paciència és limitada…

Les dos princeses una mica decaigudes per la mancança de la germana gran van marxar a cercar el castanyer daurat. En el camí van trobar el primer riu aturat i blanc, per sobre d’aquest riu passava un pont de pedres primes i tot i que les princeses no estaven segures de que resistís el seu pes el pont va aguantar. Camina que caminaràs van trobar el segon riu aturat i blanc i abans de creuar-lo van veure que el pont estava fet d’unes fustes força corcades, però aquest pont també va resistir. Així van arribar a l’últim riu aturat i blanc i abans de creuar-lo les princeses es van adonar que el pont aquest cop estava fet de fulles de la tardor, molt febles i trencadisses.

La princesa dels ulls blaus va dir a la petita:

– Germana meva farem una cosa passa tu que ets més petita que jo.

La princesa petita va passar no sense força dificultat, tot i que el pont va cruixir d’una manera esfereïdora. Però quan la princesa mitjana va passar el pont es va trencar i la princesa va caure a l’aigua. La princesa intentava sortir però el riu no la deixava, ja que s’havia enamorat dels seus ulls blaus.

La princesa petita va dir:

– Riu deixa anar a la meva germana, si us plau.

A la qual cosa el riu va contestar:

– No la vull deixar marxar perquè no he vist mai uns ulls d’un blau tant captivador.

La princeseta va intentar persuadir al riu:

– Escolta’m riu si deixes anar a la meva germana et portaré unes castanyes que et donaran tanta força que et bellugaràs i arribaràs fins al mar i allà podràs veure una quantitat de blau que no et pots ni imaginar.

Al riu allò que va sentir li va fer gràcia, ja que sempre havia volgut anar a veure el mar i li va dir a la princesa:

– Molt bé, quan em portis aquestes castanyes, jo et tornaré a la teva germana.

La princeseta convençuda de que aconseguiria trobar el castanyer daurat es va acomiadar de la seva germana i marxà ben animada. Optimista com anava es va endinsar dintre del primer bosc de la foscor, i no sense por va passar el segon bosc i trinco-trinco va arribar al tercer bosc. Portava una bona estona caminada, quan de sobte es va fer una claror inesperada, era el castanyer daurat. Però, oh! Decepció. Els pallons estaven tancats. La princesa tota trista va seure ja que no podia agafar cap castanya, va aixecar els ulls al cel pensant en quina solució podia donar a aquell problema i sense saber com en els núvols grisos que tapaven el bosc de la foscor li va semblar veure la cara de la seva mare. Aquest record li va portar un somriure a la cara i de cop i volta, els núvols es van obrir i un sol ben lluent va il•luminar el bosc de la foscor (era ben cert que quan la princesa somreia sortia el sol com deia el seu pare) i de sobte amb l’escalfor del sol, que era el que els hi mancava, els pallons es van començar a obrir i van començar a caure castanyes. La princesa tota esparverada va començar a agafar castanyes i sense detenir-se, ja que les seves germanes estaven presoneres del riu i de l’ogre, va tornar a desfer el camí.

Quan va arribar al riu quiet i blanc que tenia captiva a la princesa mitjana la dels ulls blaus, va dir:

– Riu, com et vaig prometre, té aquestes castanyes de la força.

Només van caure les castanyes al riu aquest es va començar a bellugar i va agafar a les dos princeses i agraït va deixar-les a l’altra banda perquè poguessin continuar el seu camí. La princesa mitjana estava tant contenta de poder marxar que dues llagrimetes van rodar per les seves galtes i van caure al riu que en aquell mateix moment es va tornar… BLAU.

Les dos princeses juntes van anar a buscar a la seva germana que romania a les mans del temible ogre. Quan van arribar no la veien per enlloc i van témer el pitjor però l’ogre tot i tenir un aspecte impressionant era un ésser de paraula i se l’havia guardat a una butxaca.

La germana gran les va tranquil•litzar:

– No patiu, que l’ogre tot i que sembla molt feixuc. És molt amable, una mica destraler, però molt educat.

Així que la princesa petita va veure que l’ogre havia complert amb el que els havia promès li va donar les castanyes daurades.
L’ogre, que com la majoria d’ogres era molt desconfiat, se les va menjar immediatament per veure si funcionaven realment i va provar amb les muntanyes que tenia a la vora, va donar una empenta a la renglera que tenia al davant i tota la renglera es va allunyar terra endins com si es tractés d’una ploma bellugada pel vent. L’ogre estava hiper-megacontent amb el resultat i es va acomiadar molt agraït de les princeses. Dient-les que podrien passar per allà quan volguessin, ja que sempre serien ben rebudes.

El camí continuava i les princeses només pensant en la seva mare no defallien, quan eren ja a prop van veure que una tremenda grisor cobria el poblat. Van pensar que no havien arribat a temps de salvar a la seva mare.

En arribar alleugerides van comprovar que la reina romania profundament adormida.

El bruixot del poblat els va demanar les castanyes i ràpidament a un recipient foradat (segurament per això les paelles de torrar les castanyes són foradades) va torrar-les. Després les va pelar i les va donar al rei, que amb tota l’estima del món li va anar donant mica en mica a la reina.

Tot el poblat esperava impacient i de sobte… la reina va obrir els ulls els va mirar a tots, va somriure i la grisor que cobria el poblat es va esvair.
Els habitants immediatament van comprendre que la reina havia tornat dels seus somnis i van començar a cantar i dansar.

No sé si recordareu que el mag va agafar les castanyes a corre cuita, doncs amb tanta pressa les va collir que sense adonar-se’n tres castanyes li van caure al terra i d’allà van sortir tres castanyers preciosos i cada tardor que les fulles començaven a caure i els pallons a obrir-se… les princeses, perquè el temps no esborrés del pensament dels éssers humans com les castanyes havien salvat a la seva estimada mare, anaven agafant les castanyes i les torraven per tot el poblat i era un dia de festa i celebració.

I jo amics, no sé si és cert… que aquestes princeses van ser les primeres castanyeres o que una nit de tardor ho vaig somiar. De totes maneres, el que si és ben segur és que les castanyes us faran més forts tant de cos, com de cor. I si no penseu en el que l’amor de les princeses per la seva mare va aconseguir…

Autora: Alfonsi Fernández

Comments are closed.

 

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza galetes perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies , cliqueu l'enllaç per a més informació. connector galetes ACEPTAR